Ahir, 27 setembre va ser notícia important la del neixement d'una criatura amb DNA de tres pares.
Poso la informació del biòleg Daniel Closa que hi ha publicada en el seu Blog Centpeus:
Ahir es va aprovar al parlament britànic
una tècnica de reproducció assistida en que es fa servir el DNA de tres
persones. Tres? Doncs sí. Tot i que sovint ho oblidem, tots nosaltres, totes
les nostres cèl·lules (gairebé) contenen DNA de tres orígens diferents. Al
nucli de les cèl·lules, convenientment empaquetat en els cromosomes, hi tenim
el DNA procedent del pare i de la mare. Però fora del nucli, dins els
mitocondris que hi ha al citoplasma de la cèl·lula, també hi ha una mica de
DNA. Molt poquet, però no per això
irrellevant. Hi ha algunes malalties causades per problemes en aquest DNA i
amb la nova tecnologia es podran prevenir.
Que els mitocondris tenen DNA se sap des de fa molt temps. I
aquesta presència va ser una de les dades que va donar lloc a la teoria
simbiòtica de
l’origen de les cèl·lules eucariotes. Als biòlegs els costava molt explicar com
s’havia passat dels bacteris relativament senzills que hi havia als orígens de
la vida fins a les nostres cèl·lules complexes, amb nucli, orgànuls i una
estructura molt sofisticada. La resposta sembla ser que està en una simbiosi.
Uns microbis similars a una ameba van incorporar al seu interior uns bacteris
que generaven energia aprofitant l’oxigen. Aquells bacteris es van quedar dins
les cèl·lules i van donar lloc als mitocondris. A les plantes els va passar una
cosa semblant amb els cloroplasts, que també tenen DNA.
De manera que el DNA mitocondrial, petit i que no està
empaquetat en un cromosoma com els nuclears, només és el que queda del DNA dels
bacteris originals amb que ens vam fusionar. És molt poqueta cosa, només
trenta-set gens, comparats amb els vint i quatre mil del DNA nuclear, però els
mitocondris el necessiten per fer la seva feina, i si té mutacions apareixen malalties.
Durant la
fecundació, l’espermatozoide no porta gran cosa. Un nucli amb els cromosomes
del pare i gairebé res més. La part femenina, l’òvul, aporta el nucli, amb els
cromosomes materns, però també els mitocondris del seu citoplasma. De manera
que tots hem heretat la meitat dels cromosomes del pare, l’altre meitat de la
mare, i el DNA dels mitocondris també de la mare.
Doncs ara el que es podrà fer en cas que els mitocondris de la dona
tinguin el DNA alterat és agafar l’òvul d’una donant sana, treure-hi el nucli i
substituir-lo pel nucli de la mare. Aquest òvul, que tindrà els mitocondris
sans de la donant però els cromosomes de la mare, es fecunda amb els
espermatozoides del pare i la criatura que neixi tindrà els gens dels dos
pares… excepte aquells 37 dels mitocondris, que seran de la donant d’òvul. Per
cert, si és una nena, ja no haurà de patir pels seus fills.
Segurament parlar de tres progenitors és excessiu ja que els
cromosomes seran totalment dels seus pares. La tercera persona, la donant del
citoplasma de l’òvul, només aportarà els mitocondris. Un 0, 15 % dels gens. Si
a les persones els fan trasplantaments d’òrgans, en aquest cas podríem dir que
s’haurà fet un trasplantament d’orgànuls cel·lulars a l’òvul.
La tècnica
és interessant perquè permetrà curar moltes malalties diferents. Totes les
relacionades amb alteracions al DNA mitocondrial. El que passa és que es tracta
de malalties rares, amb poca incidència i per això hi havia poca demanda.
He llegit que l’Església s’hi oposava, però no acabo d’entendre
el motiu. En aquest cas no es destrueix cap embrió. Simplement es descarta el
citoplasma de l’òvul de la mare i el nucli de l’òvul de la donant. És després de fer això que té lloc
la fecundació amb l’espermatozoide del pare, per tant, problemes ètics no en
veig gaires. Naturalment hi ha les dificultats tècniques que no s’han de
menystenir, i el fet d’aclarir quin paper es concedeix a la donant de
mitocondris. Detalls legals i qüestions ètiques a tenir en compte, però que no
haurien d’enterbolir el que és un gran pas de la medicina moderna.
BLOG de Daniel
Closa (Centpeus)
